Antes era sólo “diplomada universitaria en enfermería”… ahora soy, además, post-graduada!
Ahora, a seguir con el máster y el TGS… así iré coleccionando cartulinas DIN-A3 firmadas por el Rey de Ejjpaña (caríssimas, por cierto) que espero que algún día me sirvan para conseguir un trabajo lo más compatible y parecido posible con mis ideales laborales. Por pedir, que no quede, no?
Es decir, “milagros, a Lourdes”.
“Si lo llego a saber, me opero las tetas en lugar de hacer un máster“.
Yo, a este paso, me puedo operar la nariz, las tetas, hacer una liposucción, un lifting (aunque sólo tenga una arruga en la frente… sí! ya tengo mi primera arruga, qué fuerrrte!)…
Amb un “que te vaya bonito” vaig acomiadar la última nota que vaig deixar a la que havia estat “casa nostra”. Després de tres anys vivint a Cal Poponsa, a Arfa (Alt Urgell), un poblet de cent i pico habitants, tocava tornar a la “gran” ciutat.
La furgoneta estava carregada fins dalt, igual que el meu super-Clio. Vaig encendre el cotxe i, com si estigués tot preparat, va sonar “Show must go on” de Queen. Casualitat o no, era el que tocava fer:..
Així doncs, aquí estic. A Barcelona. Amb la meva companya inseparable (a no ser que algú li ofereixi un trosset de pa ranci), la Senyora Jumbo, una chucha de gossera traumatitzada i poruga amb estrés post-traumàtic.
Torno a casa, amb els pares, el meu germà, el meu avi, el Bicho (el bulldog francès de la família) i un “inquilí” temporal que fa que més d’un dia hagi de dormir al sofà.
Show must go on!
* Aquesta foto no és del trasllat, és d’un dia que vaig agafar moltes (però que moltes) caixes de fusta per la llar de foc. Tranquils, no va ser un viatge Barcelona-La Seu o viceversa, només va ser un trajecte de 5-10 minuts… que segurament se li deurien fer eterns a la pobra!
En el núvol de somnis que tens a l’abast
i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m’allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran…
Lluitar pels somnis pot arribar a semblar descabellat i inapropiat (sobretot en l’actual temps de crisi)… però s’ha de fer. Cada vegada que renunciem a alguna cosa, silenciem una veu dins nostre, una petita flama que deixa de cremar. Després, tornar a encendre el foc, és més difícil del que pensem.
Com a l’anunci, “doble o nada”. Sempre he seguit aquesta filosofia, la del risc, la de “si no ho provo, no ho sabré” i, normalment, hagi encertat o no, he aprés una bona lliçó.
Ara toca canviar de lliçó, de mestres, de perspectives. M’emociona i, alhora, m’horroritza. Per una banda, estic molt il·lusionada. Per l’altra banda, m’espanta fracassar, no fer-ho bé, que no m’agradi, la sensació de ser una “loser”. Valors que ens ha implantat la societat actual, en què triomfar és el més important peti qui peti (“el fin justifica las causas”).
Em considero una emprenedora d’una empresa arriscada i esbojarrada: la de trobar el meu element. S’ha d’intentar. No, en veritat no. Com diria el Yoda, s’ha de fer. Do or Do not. There is no try!
Un reportaje de 30 minutos del programa Redes, en el que Eduard Punset entrevista a Ken Robinson, un experto en desarrollo de la creatividad.
Muy recomendable!
Porto un mes llegint amb la calma un llibre que em va deixar una molt bona companya de feina (i millor persona). Es titula “Un cor ple d’estrelles”, escrit per Àlex Rovira i Francesc Miralles. És una mica en plan autoajuda, però està bé.
Hi ha dues parts: en la primera s’explica una faula didàctica en la que parla de diferents tipus d’amor. En la segona part, hi ha frases cèlebres sobre els diferents tipus d’amor abans explicats. Com que hi ha algunes que m’han agradat molt, haureu de patir-les en aquest blog.
I aquí va la primera, que encaixa molt bé amb el que he fet avui amb la Jumbo: estirar-me en un camp a prendre el sol, amb el soroll del riu de fons i el vent refrescant-me la cara.
Asseure’s amb un gos en un turó
en una tarda gloriosa és retornar a l’edèn,
quan no fer res no era avorrit,
era pau.
Milan Kundera
Respecte a la frase, estic totalment d’acord excepte que la Jumbo no és un gos, és el gos. La gossa de la meva vida, la chien que m’inspira. I respecte la foto, no és en un prat, com podeu comprovar, però aquell dia solejat de març que vam anar a la platja vam tenir la mateixa sensació d’edèn i de pau; el mar em relaxa molt i feia tan bon dia que vam tenir la oportunitat de passejar per la vora del mar gaudint de l’aigua freda i salada. La Jumbo, fins i tot, es va banyar.
Això que m’ha passat (bé, i que em passa actualment) de la gastritis, és un exemple de que el cos ens parla i que nosaltres no el sabem escoltar o, en el pitjor dels casos, que no volem escoltar-lo.
Tinc una companya de feina que sempre deia el mateix quan passava el parte després d’un matí horrorós (que són gairebé tots, especialment els divendres): “a mi m’agafarà un dia d’aquests una úlcera d’estòmac que esdevindrà un càncer i em moriré per culpa de la feina”.
És curiós, però no va tan desencaminada. Tot passa factura, tard o d’hora. A mi m’ha trigat un any a aparèixer després de molts i molts conflictes interns, com la feina, per exemple, i el cos després de fer-me senyals durant un mes ha petat i ha dit prou. I ara, cada vegada que m’estresso, noto la punxada a l’estòmac fent-me la senyal de “ojupeligru”.
Suposo que tot es resoldria amb la frase del meu pare de “estàs ben feta, però mal acabada”… però realment crec que estem molt ben fets però que som nosaltres mateixos els que ens auto-espatllem.
M’hauré de prendre les coses amb més calma i començar a pensar una mica en el que el meu cos (i el meu cap) necessita.
Ah, per cert, feliç dia de la dona treballadora! (que són tots)
Parece ser que en casa tenemos algún tipo de mal de ojo: primero entró un virus en el blog. Más tarde, Eladi estuvo de baja un mes por neumonía. El router se ha vuelto loco y hasta hoy no funcionaba internet. Y, para más inri, yo tengo gastritis.
Ya llevaba un mes que me dolía el estómago, me mareaba con facilidad y la comida no me sentaba bien. ¿Embarazada? No, pesados. Parece que esta es la pregunta del millón! Pues no. Pero como parece ser que le tengo poco aprecio a los médicos, no me he querido visitar hasta que ha llegado el punto de estarme 2 días sin comer con un dolor epigástrico horroroso y vomitando bilis (también llamado masoquismo).
Diagnóstico: gastritis. Pues vaya. No sabía que gastritis era sinónimo de tanto padecimiento…
Como enfermera casi nunca me planteo lo mal que lo pasan los pacientes cuando están hospitalizados y les torturamos con agujas, depresores, sondas y nobecután (aunque el nobecután a algunos les gusta; a mi siempre me recuerda los niños que esnifaban pegamento en Nepal… curioso, vaya).
Siempre intento ser lo más amable posible aún cuando se sobrepasan y nos chillan, insultan i nos pegan (a mi no me ha llegado el turno de la violencia física, aún, pero todo llegará). El otro día, sin ir más lejos, un energúmeno me llamó “fea, antipática y maleducada” en una rabieta que no tenía nada que ver conmigo… ni siquiera con otro compañero al que en otra ocasión le dijo que le estaba envenenando “con la pastillita azul”, un simple omeprazol, no la pastillita azul de Mátrix). En fin. Historias para no dormir.
La salud es un privilegio y no nos damos cuenta hasta que nos toca el turno a nosotros de lo importante que es cuidarse… y que te cuiden. Y, por supuesto, agradecer a las personas que te cuidan y están a tu lado todo lo que hacen por ti (y todo lo que aguantan).
Yo soy afortunada. Gracias.
