Antes era sólo “diplomada universitaria en enfermería”… ahora soy, además, post-graduada!
Ahora, a seguir con el máster y el TGS… así iré coleccionando cartulinas DIN-A3 firmadas por el Rey de Ejjpaña (caríssimas, por cierto) que espero que algún día me sirvan para conseguir un trabajo lo más compatible y parecido posible con mis ideales laborales. Por pedir, que no quede, no?
Es decir, “milagros, a Lourdes”.
“Si lo llego a saber, me opero las tetas en lugar de hacer un máster“.
Yo, a este paso, me puedo operar la nariz, las tetas, hacer una liposucción, un lifting (aunque sólo tenga una arruga en la frente… sí! ya tengo mi primera arruga, qué fuerrrte!)…
Tenir un amic alacantí significa que li pots demanar mil i una receptes d’arròs… i més si és un cuiner excel·lent!
Així que em vaig atrevir, vaig utilitzar la meva família com a conillets d’índies i vaig preparar la meva versió de l’arròs amb costra, amb un resultat prou bo.
(S’ha de dir que ells no confiaven gaire, perquè tenien el telèfon i la publicitat del Telepizza al costat…)
ARRÒS AMB CROSTA (by Daniel Aracil)
Ingredients per a 4 persones:
- 2 cuixes de pollastre desossades.
- 4 salsitxes
- 1 carcassa de pollastre
- 1 dau de brou de pollastre
- Colorant
- 8 ous (dos per persona)
- 4 llonganisses vermelles (com que no en vaig trobar, jo vaig posar xistorra)
- 4 “morcilles” de ceba
- Api i carlota
- 2 tomàquets ratllats
- Canyella
- Ratlladura de llimona
- Julivert
- Sal
- Arròs
* Es necessita una cassola una mica alta perquè al pujar la crosta no se surti.
Preparació:
Amb els ossos, les verdures, el dau de caldo, la sal i el colorant es prepara un brou. No cal que sigui molt, ja que aquest arròs hi ha que posar-li la meitat de brou que a la resta. * Jo vaig aprofitar i vaig fer caldo per fer sopa i per a fer l’arròs, pel que no li vaig posar ni el dau de caldo ni el colorant…
S’encén el foc a 250º amb el calor per dalt i baix perquè vagi prenent la temperatura. Les cuixes de pollastre es tallen a trossets, petits, “de bocado”. Se salen i es fregeixen a la paella. Mentrestant, es va tallant cada salsitxa i llonganissa en 4 o 5 trossos, millor amb tisora. Es fregeixen i conforme es van fent els ingredients, es posen a la cassola.
Es mesura 1/2 part de brou per una part d’arròs i s’afegeix a la cassola. Es posa la cassola a foc molt baix. El foc s’anirà pujant de mica en mica.
Si l’oli està molt brut, es filtra, i el l’utilitzem per sofregir el tomàquet. Se li donen unes voltes i se li afegeix el colorant o n sobre de “el paellero”. * Jo vaig fer el sofregit amb ceba, també.
Quan el tomàquet està casi fregit, s’afegeix l’arròs i es sofregeix. En aquests moments, el caldo estarà calent i quan vagi a bullir, se li afegeix l’arròs i es reparteix uniformement. Les morcilles de ceba, sense pell i tallades, es reparteixen sobre l’arròs (submergides en el caldo). Es baixa el gas a mig foc perquè bulli “no muy arrebatado” (hi ha expressions que no es poden ni s’haurien de traduir…). .
Ara comencem a comptar els 10 minuts inicials. Mentrestant, es posen els ous en un bol junt amb la sal, la canyella i la ratlladura de llimona. S’ha de batre molt poc, d’aquesta manera puja més la crosta.
Una vegada passats els 10 minuts, se li tira per sobre l’ou a l’arròs i es posa al forn uns altres 10 minuts més a 200-220ºC amb la calor només per sota.
Passats 10 minuts, punxem l’ou amb un ganivet per veure si està fet: el ganivet haurà de sortir net. Si no ho està, se li pot posar el grill uns minuts.
Passat aquest temps, es treu del forn i es deixa reposar 5 minuts abans de servir.
Els temps depenen molt del tipus d’aigua i de l’arròs.
… o com a mínim d’aquesta convocatòria!
Ha estat una setmana intensa: UOC, exàmens, pastisseria… sort que he estat envoltada de gent meravellosa que m’ho ha fet tot facilíssim!
Gràcies!
* by Dallas Clayton (no puc evitar-ho: m’encanta tot el que fa).
M’ha agradat molt el dibuix que ha publicat avui el nostre estimat Dallas Clayton. Me’n vaig a dormir (ara que són les dues del matí i he acabat i entregat el segon dels tres treballs de la UOC de la setmana…) amb un somriure, imaginant-me amb tendresa l’Ós i el Gat que no parlaven el mateix idioma i seien junts a mirar el cel, on ells volaven amb els ocells, imaginant-se el futur sense dir una sola paraula.
Em recorden a la Jumbo i al Bicho quan dormen junts.
(… i per a mostra, un botó. Foto feta avui: qualitat horrorosa, ja ho sé, però per estar feta amb el mòbil i poca llum, trobo que no està tan malament…)
Són les 01.30h i demà el despertador sona aviat. Continuem amb la ronda d’exàmens, treballs de la UOC i pràctiques en comptes de a cuina, a l’obrador de pastisseria (amb un inici força desastrós, per cert).
Potser que ja és hora d’anar a dormir, no?
Hi ha un escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites
On només hi estudien els nens que somien en truites.
La setmana que ve tinc 8 exàmens a l’escola de cuina i 2 PACs a la UOC.
[ Entre nosaltres: estic una mica agoviada. ]
Sort que quan em vaig matricular vaig veure la llum i vaig escollir fer el màster en dos anys en comptes d’un, perquè sinó hagués mort a l’intent. M’imagino que per sobredosi d’informació.
Així que me’n vaig a esmorzar i a barallar-me amb la PAC que tinc per aquesta setmana.
Ole yo!
Hace tiempo (long, long time ago), fuimos con Sergi a los Verdi a ver “How to cook your life”. Por supuesto, y como freaks cinéfilos, en VOSE. Al llegar a casa o al día siguiente, escribí en mi anterior blog un post sobre la película… del cual no recuerdo nada de nada (quizá sea mejor así).
El caso es que hoy, no sé por qué extraña razón, me he levantado queriendo ver esa película. Mientras me desperezaba y daba vueltas en la cama disfrutando de mis “5 minutos más” (que se han convertido en 10-15 minutos), tenía la obsesión de que quería ver la película o si no podía porque no la encontraba en internet, ver el trailer. Así pues, me he levantado, lavado la cara, desayunado… y manos a la obra!
Hoy el día me sonríe (en general siempre me sonríen los días), porque la he encontrado a la primera y en youtube, sin cortes. Todo un logro.
La película en si va sobre un maestro zen muy peculiar, que también es cocinero; un hombre cercano, con “human being”, con sus virtudes i sus “defectos” (siempre me ha disgustado mucho la palabra “defecto”… lo que pasa es que no sé substituirla por alguna que me complazca más…), que ríe, llora, se emociona, se enfada, …, que explica su visión de cómo comemos, lo que comemos y, sobre todo cómo cocinamos. Partiendo de la cocina, habla sobre la vida, sobre las personas, los hábitos, las culturas, la convivencia…
Llamadme esnob, pero a mi me gustó en su día y hoy he tenido el placer de volver a disfrutar viéndola.
Si tenéis una hora y media libre, dedicádsela!
Després de tanta espera, tants problemes i maldecaps… per fi he començat cuina! Estic encantada i, el millor de tot: m’encanta.
He estrenat els ganivets “por todo lo alto” (que per cert, són preciosos i tallen només amb mirar-los). M’he passat una setmana tallant verdures de vàries maneres, donant formes a les patates i menjant les delicatessen que els alumnes de segon curs preparaven per sopar (això sí, a les set de la tarda)… He descobert que hi ha tants “cacharros” i utensilis (ells prefereixen que diguem “bateria”) que crec que per aprovar l’exàmen hauré d’estudiar tant com per anatomia i totes les medicoquirúrgiques juntes!
Aquesta setmana toca teoria i fins i tot em sap greu no tornar a trepitjar la cuina fins d’aquí un mes; fem dues setmanes teoria, una setmana cuina i una sala.
Per altra banda, ja no tinc les meves coses en caixes, sinó ben distribuit en armaris i prestatges i ja no dormo al sofà, sinó al llit (rodejada d’estrelles que brillen a la foscor que vaig posar quan era petita (més encara que ara)) i només em falten dues pràctiques de 12 hores per finalitzar el postgrau d’APU.
A mitjans d’octubre començo el màster de nutrició i dietètica i unes classes d’una hora setmananals anomenades “cos, ment i moviment” al centre cívic per a prevenir mal d’esquena.
Així doncs, sembla que anem tancant portes i assumptes i començant uns altres. De moment, tot molt bé.
L’única pena és que Barcelona no té núvols, ni estrelles, ni muntanya, ni camps, ni se senten els grills, ni hi ha silenci… però és preciosa, arribo a la platja en bici i està plena de cultura i moviment. Deu ser el que passa quan et tornes de poble, m’imagino… És tornar a fer el canvi de xip, però aquesta vegada a l’inversa.
Amb un “que te vaya bonito” vaig acomiadar la última nota que vaig deixar a la que havia estat “casa nostra”. Després de tres anys vivint a Cal Poponsa, a Arfa (Alt Urgell), un poblet de cent i pico habitants, tocava tornar a la “gran” ciutat.
La furgoneta estava carregada fins dalt, igual que el meu super-Clio. Vaig encendre el cotxe i, com si estigués tot preparat, va sonar “Show must go on” de Queen. Casualitat o no, era el que tocava fer:..
Així doncs, aquí estic. A Barcelona. Amb la meva companya inseparable (a no ser que algú li ofereixi un trosset de pa ranci), la Senyora Jumbo, una chucha de gossera traumatitzada i poruga amb estrés post-traumàtic.
Torno a casa, amb els pares, el meu germà, el meu avi, el Bicho (el bulldog francès de la família) i un “inquilí” temporal que fa que més d’un dia hagi de dormir al sofà.
Show must go on!
* Aquesta foto no és del trasllat, és d’un dia que vaig agafar moltes (però que moltes) caixes de fusta per la llar de foc. Tranquils, no va ser un viatge Barcelona-La Seu o viceversa, només va ser un trajecte de 5-10 minuts… que segurament se li deurien fer eterns a la pobra!
En el núvol de somnis que tens a l’abast
i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m’allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran…
Lluitar pels somnis pot arribar a semblar descabellat i inapropiat (sobretot en l’actual temps de crisi)… però s’ha de fer. Cada vegada que renunciem a alguna cosa, silenciem una veu dins nostre, una petita flama que deixa de cremar. Després, tornar a encendre el foc, és més difícil del que pensem.
Com a l’anunci, “doble o nada”. Sempre he seguit aquesta filosofia, la del risc, la de “si no ho provo, no ho sabré” i, normalment, hagi encertat o no, he aprés una bona lliçó.
Ara toca canviar de lliçó, de mestres, de perspectives. M’emociona i, alhora, m’horroritza. Per una banda, estic molt il·lusionada. Per l’altra banda, m’espanta fracassar, no fer-ho bé, que no m’agradi, la sensació de ser una “loser”. Valors que ens ha implantat la societat actual, en què triomfar és el més important peti qui peti (“el fin justifica las causas”).
Em considero una emprenedora d’una empresa arriscada i esbojarrada: la de trobar el meu element. S’ha d’intentar. No, en veritat no. Com diria el Yoda, s’ha de fer. Do or Do not. There is no try!
