“Existimos porque imaginamos”
Un reportaje de 30 minutos del programa Redes, en el que Eduard Punset entrevista a Ken Robinson, un experto en desarrollo de la creatividad.
Muy recomendable!
Redes – Los Secretos de la Creatividad
Yo aún no he descubierto mi elemento… 
No caminis davant meu,
perquè no et podria seguir.
No caminis rere meu,
no et podria guiar.
Camina al meu cosat i siguem amics.
Albert Camus
Completaré la frase amb unes paraules que no són meves, sinó del meu amic Granados (evidentment, no són textuals, però sí que venien a dir el mateix):
“No estiguis per sobre meu; et divinificaré. No estiguis per sota meu; no et vull trepitjar. No estiguis al meu davant, perquè no vull que em diguis quin camí haig de seguir. No estiguis al meu darrere, perquè no et vull dir on anar. Estigues al meu costat i decidim-ho junts.”
Gràcies per les teves paraules! 
Això que m’ha passat (bé, i que em passa actualment) de la gastritis, és un exemple de que el cos ens parla i que nosaltres no el sabem escoltar o, en el pitjor dels casos, que no volem escoltar-lo.
Tinc una companya de feina que sempre deia el mateix quan passava el parte després d’un matí horrorós (que són gairebé tots, especialment els divendres): “a mi m’agafarà un dia d’aquests una úlcera d’estòmac que esdevindrà un càncer i em moriré per culpa de la feina”.
És curiós, però no va tan desencaminada. Tot passa factura, tard o d’hora. A mi m’ha trigat un any a aparèixer després de molts i molts conflictes interns, com la feina, per exemple, i el cos després de fer-me senyals durant un mes ha petat i ha dit prou. I ara, cada vegada que m’estresso, noto la punxada a l’estòmac fent-me la senyal de “ojupeligru”.
Suposo que tot es resoldria amb la frase del meu pare de “estàs ben feta, però mal acabada”… però realment crec que estem molt ben fets però que som nosaltres mateixos els que ens auto-espatllem.
M’hauré de prendre les coses amb més calma i començar a pensar una mica en el que el meu cos (i el meu cap) necessita.
Ah, per cert, feliç dia de la dona treballadora! (que són tots)
Si la voleu, també en versió Spotify.
Today I feel like…
… “We all look up to someone”
Sí, sí!
Una professora de la UB, la Carmina, amb qui de tant en tant m’escric m’ha enviat el següent e-mail:
“Hola!
aquest mati revisant un “portafoli” he trobat que et referenciaven!
que es de la teva vida? no he pogut entrar al blog i un correu que
tenia se m’ha retornat, a veure si aquest si!
molts petons i diga’m alguna cosa!”
Tot té una explicació: vaig penjar alguns dels meus treballs a internet (els volia penjar tots però al final em vaig quedar a mitges!).
Tot i així, m’ha fet molta il·lusió!
