Tenir un amic alacantí significa que li pots demanar mil i una receptes d’arròs… i més si és un cuiner excel·lent!
Així que em vaig atrevir, vaig utilitzar la meva família com a conillets d’índies i vaig preparar la meva versió de l’arròs amb costra, amb un resultat prou bo.
(S’ha de dir que ells no confiaven gaire, perquè tenien el telèfon i la publicitat del Telepizza al costat…)
ARRÒS AMB CROSTA (by Daniel Aracil)
Ingredients per a 4 persones:
- 2 cuixes de pollastre desossades.
- 4 salsitxes
- 1 carcassa de pollastre
- 1 dau de brou de pollastre
- Colorant
- 8 ous (dos per persona)
- 4 llonganisses vermelles (com que no en vaig trobar, jo vaig posar xistorra)
- 4 “morcilles” de ceba
- Api i carlota
- 2 tomàquets ratllats
- Canyella
- Ratlladura de llimona
- Julivert
- Sal
- Arròs
* Es necessita una cassola una mica alta perquè al pujar la crosta no se surti.
Preparació:
Amb els ossos, les verdures, el dau de caldo, la sal i el colorant es prepara un brou. No cal que sigui molt, ja que aquest arròs hi ha que posar-li la meitat de brou que a la resta. * Jo vaig aprofitar i vaig fer caldo per fer sopa i per a fer l’arròs, pel que no li vaig posar ni el dau de caldo ni el colorant…
S’encén el foc a 250º amb el calor per dalt i baix perquè vagi prenent la temperatura. Les cuixes de pollastre es tallen a trossets, petits, “de bocado”. Se salen i es fregeixen a la paella. Mentrestant, es va tallant cada salsitxa i llonganissa en 4 o 5 trossos, millor amb tisora. Es fregeixen i conforme es van fent els ingredients, es posen a la cassola.
Es mesura 1/2 part de brou per una part d’arròs i s’afegeix a la cassola. Es posa la cassola a foc molt baix. El foc s’anirà pujant de mica en mica.
Si l’oli està molt brut, es filtra, i el l’utilitzem per sofregir el tomàquet. Se li donen unes voltes i se li afegeix el colorant o n sobre de “el paellero”. * Jo vaig fer el sofregit amb ceba, també.
Quan el tomàquet està casi fregit, s’afegeix l’arròs i es sofregeix. En aquests moments, el caldo estarà calent i quan vagi a bullir, se li afegeix l’arròs i es reparteix uniformement. Les morcilles de ceba, sense pell i tallades, es reparteixen sobre l’arròs (submergides en el caldo). Es baixa el gas a mig foc perquè bulli “no muy arrebatado” (hi ha expressions que no es poden ni s’haurien de traduir…). .
Ara comencem a comptar els 10 minuts inicials. Mentrestant, es posen els ous en un bol junt amb la sal, la canyella i la ratlladura de llimona. S’ha de batre molt poc, d’aquesta manera puja més la crosta.
Una vegada passats els 10 minuts, se li tira per sobre l’ou a l’arròs i es posa al forn uns altres 10 minuts més a 200-220ºC amb la calor només per sota.
Passats 10 minuts, punxem l’ou amb un ganivet per veure si està fet: el ganivet haurà de sortir net. Si no ho està, se li pot posar el grill uns minuts.
Passat aquest temps, es treu del forn i es deixa reposar 5 minuts abans de servir.
Els temps depenen molt del tipus d’aigua i de l’arròs.
… o com a mínim d’aquesta convocatòria!
Ha estat una setmana intensa: UOC, exàmens, pastisseria… sort que he estat envoltada de gent meravellosa que m’ho ha fet tot facilíssim!
Gràcies!
* by Dallas Clayton (no puc evitar-ho: m’encanta tot el que fa).
Ara acabo d’adonar-me que ja porto més de 100 posts en el blog! Concretament, aquesta és l’entrada 105. Com va dir algú famós i molt més sabi que jo (del qual o de la qual, no recordo el nom):
“l’univers està format per històries, no d’àtoms“.
M’ha agradat molt el dibuix que ha publicat avui el nostre estimat Dallas Clayton. Me’n vaig a dormir (ara que són les dues del matí i he acabat i entregat el segon dels tres treballs de la UOC de la setmana…) amb un somriure, imaginant-me amb tendresa l’Ós i el Gat que no parlaven el mateix idioma i seien junts a mirar el cel, on ells volaven amb els ocells, imaginant-se el futur sense dir una sola paraula.
Em recorden a la Jumbo i al Bicho quan dormen junts.
(… i per a mostra, un botó. Foto feta avui: qualitat horrorosa, ja ho sé, però per estar feta amb el mòbil i poca llum, trobo que no està tan malament…)
Són les 01.30h i demà el despertador sona aviat. Continuem amb la ronda d’exàmens, treballs de la UOC i pràctiques en comptes de a cuina, a l’obrador de pastisseria (amb un inici força desastrós, per cert).
Potser que ja és hora d’anar a dormir, no?
Hi ha un escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites
On només hi estudien els nens que somien en truites.
Hay adúlteros de tarde y de mañana y de noche y de madrugada, de fin de semana y de día laborable. Los sitios en los que se consuma la infidelidad son de lo más variado también, desde apartamentos con olor a cebolla a hoteles de tercera, pasando por sótanos, automóviles, cuartuchos de fotocopiadoras o palacios. Y cada uno de estos lugares es como una burbuja en cuyo interior flotan dos personas que durante unas horas lograrán escapar a las determinaciones del espacio y del tiempo. Los adúlteros fornican, hablan, se pelean o lloran en el interior de un compartimento estanco al que lo único que llega de la realidad exterior es el oxígeno.
[ Fragmento del prólogo "Cuentos de adúlteros desorientados" de Juan José Millás. ]
Cuando la realidad supera la ficción y el surrealismo se vuelve tu inseparable compañero de viaje, realmente entiendes eso de que “lo único que llega de la realidad exterior es el oxígeno” (y no, no me refería en ningún caso al adulterio, avisados están).
Ahir vaig anar al Palau de la Música. Feia temps que veia els cartells que anunciaven la Sheherazade de Korsakov i constantment pensava en anar-hi però no em decidia ni a mirar entrades ni a buscar un còmplice que m’acompanyés. I el mateix dia, pel matí, em va agafar un rampell i en menys de 30 minuts tenia acompanyant i entrades! Prou bé, no?
A la primera part van tocar el Concert per a piano número 2 de Rachmaninov (que no em va agradar gaire…) i a la segona ja van fer l’esperada Sheherazade, que en aquest cas sí la vaig gaudir molt.
Us poso el link de Youtube i de Spotify per si la voleu escoltar. Val la pena!
La foto és de Nepal, feta des d’un bus a un altre bus. La noia que surt era molt bonica, tenia uns ulls foscos i una mirada impressionant que no vaig poder (ni vaig voler) evitar fotografiar. La Sheherazade de la meva imaginació és fràgil, delicada, amb la pell de xocolata, els ulls foscos, la mirada penetrant i una veu fina i melòdica que estaries dies i nits escoltant (en el meu cas, més de mil i una nits).
He trobat una llibreta on hi escribia fragments de llibres, poesies i frases… l’he oberta per una pàgina triada a l’atzar i ha aparegut aquest fragment de l’Orlando de la Virginia Woolf.
El geni sembla que funciona com el far, que envia ara un raig i després no en torna a enviar cap durant un temps; només que el geni és molt més capriciós en les seves manifestacions i pot brillar sis o set vegades en successions ràpides (…) i després apagar-se en la fosca durant un any o sempre. Per tant, és impossible orientar-se amb els raigs d’un geni, i es diu que, mentre dura la tongada de fosca, els homes genials són exactament igual que els altres.
