Aquest any he fet el tortell de Reis i ha quedat espectacular!
…mmmmMMmmmMMmmMmmmmm…!
Com vaig fer 1kg de massa (sóc exagerada per tot) em va donar per fer dos tortells: un per la nit del 5 de gener i un per la tarda del 6. El primer de crema i el segon de nata.
Vaig utilitzar la recepta de brioix d’un blog (salvapanaderia) i vaig modificar els ingredients. Vaig apuntar-me com els havia modificat… però per desgràcia, recollint vaig llençar el paper. Vaja.
Feliç Tortell de Reis
Si la fava tu hi has trobat paga el tortell sens recança
i no perdis l’esperança, seràs un ser afortunat.
I si t’hi surt la figureta, no et quedarà més remei
que ser coronat com a Rei, d’aquesta festa distreta.
Tradició, sana alegria; formen en la taula anell,
i mengem tan bon tortell, en pau i franca harmonia.
Per cert: fer el tortell i que em toqui la fava diu poc a favor meu, no?
Avui hem tingut un dia de platja perfecte: sol, bona temperatura, bona companyia, una llarga caminata, l’aigua del mar fresqueta… IDEAL.
Hem anat amb tren fins a Catalunya, hem baixat fins a la Barceloneta i hem recorregut la platja de la Barceloneta fins a Selva de Mar. Allà, hem agafat Bac de Roda i hem arribat a Sant Andreu on ens esperava un dinar a base de fesolets de Santa Pau.
Per rematar-ho: migdiada + Cocktail a la Sexta3. I, ara, a la nit, a un sopar veneçolà.
M’encanten els divendres lliures!
— * Actualització 26/12: He penjat unes quantes fotos al Picasa! (que per cert, el tenia molt abandonat)
—
Actualització:
He trobat una foto d’un arròs amb crosta que va preparar el mateix Dani fa temps… i s’assemblen força! Mooola! L’únic que ell diu que em va pujar poc la crosta i jo li vaig confessar que vaig tirar menys ou perquè em semblava massa calòric… i temia un “linxament” per part de la meva família…
Tot i així, estic contenta amb el resultat!
Tenir un amic alacantí significa que li pots demanar mil i una receptes d’arròs… i més si és un cuiner excel·lent!
Així que em vaig atrevir, vaig utilitzar la meva família com a conillets d’índies i vaig preparar la meva versió de l’arròs amb costra, amb un resultat prou bo.
(S’ha de dir que ells no confiaven gaire, perquè tenien el telèfon i la publicitat del Telepizza al costat…)
ARRÒS AMB CROSTA (by Daniel Aracil)
Ingredients per a 4 persones:
- 2 cuixes de pollastre desossades.
- 4 salsitxes
- 1 carcassa de pollastre
- 1 dau de brou de pollastre
- Colorant
- 8 ous (dos per persona)
- 4 llonganisses vermelles (com que no en vaig trobar, jo vaig posar xistorra)
- 4 “morcilles” de ceba
- Api i carlota
- 2 tomàquets ratllats
- Canyella
- Ratlladura de llimona
- Julivert
- Sal
- Arròs
* Es necessita una cassola una mica alta perquè al pujar la crosta no se surti.
Preparació:
Amb els ossos, les verdures, el dau de caldo, la sal i el colorant es prepara un brou. No cal que sigui molt, ja que aquest arròs hi ha que posar-li la meitat de brou que a la resta. * Jo vaig aprofitar i vaig fer caldo per fer sopa i per a fer l’arròs, pel que no li vaig posar ni el dau de caldo ni el colorant…
S’encén el foc a 250º amb el calor per dalt i baix perquè vagi prenent la temperatura. Les cuixes de pollastre es tallen a trossets, petits, “de bocado”. Se salen i es fregeixen a la paella. Mentrestant, es va tallant cada salsitxa i llonganissa en 4 o 5 trossos, millor amb tisora. Es fregeixen i conforme es van fent els ingredients, es posen a la cassola.
Es mesura 1/2 part de brou per una part d’arròs i s’afegeix a la cassola. Es posa la cassola a foc molt baix. El foc s’anirà pujant de mica en mica.
Si l’oli està molt brut, es filtra, i el l’utilitzem per sofregir el tomàquet. Se li donen unes voltes i se li afegeix el colorant o n sobre de “el paellero”. * Jo vaig fer el sofregit amb ceba, també.
Quan el tomàquet està casi fregit, s’afegeix l’arròs i es sofregeix. En aquests moments, el caldo estarà calent i quan vagi a bullir, se li afegeix l’arròs i es reparteix uniformement. Les morcilles de ceba, sense pell i tallades, es reparteixen sobre l’arròs (submergides en el caldo). Es baixa el gas a mig foc perquè bulli “no muy arrebatado” (hi ha expressions que no es poden ni s’haurien de traduir…). .
Ara comencem a comptar els 10 minuts inicials. Mentrestant, es posen els ous en un bol junt amb la sal, la canyella i la ratlladura de llimona. S’ha de batre molt poc, d’aquesta manera puja més la crosta.
Una vegada passats els 10 minuts, se li tira per sobre l’ou a l’arròs i es posa al forn uns altres 10 minuts més a 200-220ºC amb la calor només per sota.
Passats 10 minuts, punxem l’ou amb un ganivet per veure si està fet: el ganivet haurà de sortir net. Si no ho està, se li pot posar el grill uns minuts.
Passat aquest temps, es treu del forn i es deixa reposar 5 minuts abans de servir.
Els temps depenen molt del tipus d’aigua i de l’arròs.
… o com a mínim d’aquesta convocatòria!
Ha estat una setmana intensa: UOC, exàmens, pastisseria… sort que he estat envoltada de gent meravellosa que m’ho ha fet tot facilíssim!
Gràcies!
* by Dallas Clayton (no puc evitar-ho: m’encanta tot el que fa).
Són les 01.30h i demà el despertador sona aviat. Continuem amb la ronda d’exàmens, treballs de la UOC i pràctiques en comptes de a cuina, a l’obrador de pastisseria (amb un inici força desastrós, per cert).
Potser que ja és hora d’anar a dormir, no?
Hi ha un escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites
On només hi estudien els nens que somien en truites.
… y última. Por lo menos por hoy. El segundo y último fragmento de How to cook your life de hoy.
A lo largo de los años, cuando preguntaba a otros cocineros de otros centros zen cuál es la parte más difícil de cocinar, ellos, casi invariablemente, contestaban: “La gente. Tener que trabajar con otros. Tener que trabajar con uno mismo. La comida se cuida de sí misma”.
Hace tiempo (long, long time ago), fuimos con Sergi a los Verdi a ver “How to cook your life”. Por supuesto, y como freaks cinéfilos, en VOSE. Al llegar a casa o al día siguiente, escribí en mi anterior blog un post sobre la película… del cual no recuerdo nada de nada (quizá sea mejor así).
El caso es que hoy, no sé por qué extraña razón, me he levantado queriendo ver esa película. Mientras me desperezaba y daba vueltas en la cama disfrutando de mis “5 minutos más” (que se han convertido en 10-15 minutos), tenía la obsesión de que quería ver la película o si no podía porque no la encontraba en internet, ver el trailer. Así pues, me he levantado, lavado la cara, desayunado… y manos a la obra!
Hoy el día me sonríe (en general siempre me sonríen los días), porque la he encontrado a la primera y en youtube, sin cortes. Todo un logro.
La película en si va sobre un maestro zen muy peculiar, que también es cocinero; un hombre cercano, con “human being”, con sus virtudes i sus “defectos” (siempre me ha disgustado mucho la palabra “defecto”… lo que pasa es que no sé substituirla por alguna que me complazca más…), que ríe, llora, se emociona, se enfada, …, que explica su visión de cómo comemos, lo que comemos y, sobre todo cómo cocinamos. Partiendo de la cocina, habla sobre la vida, sobre las personas, los hábitos, las culturas, la convivencia…
Llamadme esnob, pero a mi me gustó en su día y hoy he tenido el placer de volver a disfrutar viéndola.
Si tenéis una hora y media libre, dedicádsela!
Després de tanta espera, tants problemes i maldecaps… per fi he començat cuina! Estic encantada i, el millor de tot: m’encanta.
He estrenat els ganivets “por todo lo alto” (que per cert, són preciosos i tallen només amb mirar-los). M’he passat una setmana tallant verdures de vàries maneres, donant formes a les patates i menjant les delicatessen que els alumnes de segon curs preparaven per sopar (això sí, a les set de la tarda)… He descobert que hi ha tants “cacharros” i utensilis (ells prefereixen que diguem “bateria”) que crec que per aprovar l’exàmen hauré d’estudiar tant com per anatomia i totes les medicoquirúrgiques juntes!
Aquesta setmana toca teoria i fins i tot em sap greu no tornar a trepitjar la cuina fins d’aquí un mes; fem dues setmanes teoria, una setmana cuina i una sala.
Per altra banda, ja no tinc les meves coses en caixes, sinó ben distribuit en armaris i prestatges i ja no dormo al sofà, sinó al llit (rodejada d’estrelles que brillen a la foscor que vaig posar quan era petita (més encara que ara)) i només em falten dues pràctiques de 12 hores per finalitzar el postgrau d’APU.
A mitjans d’octubre començo el màster de nutrició i dietètica i unes classes d’una hora setmananals anomenades “cos, ment i moviment” al centre cívic per a prevenir mal d’esquena.
Així doncs, sembla que anem tancant portes i assumptes i començant uns altres. De moment, tot molt bé.
L’única pena és que Barcelona no té núvols, ni estrelles, ni muntanya, ni camps, ni se senten els grills, ni hi ha silenci… però és preciosa, arribo a la platja en bici i està plena de cultura i moviment. Deu ser el que passa quan et tornes de poble, m’imagino… És tornar a fer el canvi de xip, però aquesta vegada a l’inversa.
Amb un “que te vaya bonito” vaig acomiadar la última nota que vaig deixar a la que havia estat “casa nostra”. Després de tres anys vivint a Cal Poponsa, a Arfa (Alt Urgell), un poblet de cent i pico habitants, tocava tornar a la “gran” ciutat.
La furgoneta estava carregada fins dalt, igual que el meu super-Clio. Vaig encendre el cotxe i, com si estigués tot preparat, va sonar “Show must go on” de Queen. Casualitat o no, era el que tocava fer:..
Així doncs, aquí estic. A Barcelona. Amb la meva companya inseparable (a no ser que algú li ofereixi un trosset de pa ranci), la Senyora Jumbo, una chucha de gossera traumatitzada i poruga amb estrés post-traumàtic.
Torno a casa, amb els pares, el meu germà, el meu avi, el Bicho (el bulldog francès de la família) i un “inquilí” temporal que fa que més d’un dia hagi de dormir al sofà.
Show must go on!
* Aquesta foto no és del trasllat, és d’un dia que vaig agafar moltes (però que moltes) caixes de fusta per la llar de foc. Tranquils, no va ser un viatge Barcelona-La Seu o viceversa, només va ser un trajecte de 5-10 minuts… que segurament se li deurien fer eterns a la pobra!
