La Mona moníssima de la Mònica Reeds
… mmmmmm… era boníssima! : )

Què trist! Ja ni m’enrecordava que tenia un compte a Youtube!!!!
I he trobat aquesta “meravella”! (ja sé que la imatge és péssima, però no puc fer meravelles amb la càmera que tinc… l’important és la essència del vídeo, que a mi m’agrada molt). El Bicho era cadellet encara i feia molt poc que convivien junts amb la Jumbo. Ja des de ben petit, es veu clarament com és un gordocabrón amb molta mala llet! La propera vegada que estiguin junts, intentaré fer la segona part de “jelousy”!

<

En el núvol de somnis que tens a l’abast
i entre d’altres que, ho sento, però ja mai viuràs,
detectar un caminet que m’allunyi del grup
o una ombreta tranquil·la on, desapercebut,
estirar-me una estona i, per fi, relaxar-me celebrant el plaer indescriptible que és estar amb tu, avui que et fas gran…

Lluitar pels somnis pot arribar a semblar descabellat i inapropiat (sobretot en l’actual temps de crisi)… però s’ha de fer. Cada vegada que renunciem a alguna cosa, silenciem una veu dins nostre, una petita flama que deixa de cremar. Després, tornar a encendre el foc, és més difícil del que pensem.
Com a l’anunci, “doble o nada”. Sempre he seguit aquesta filosofia, la del risc, la de “si no ho provo, no ho sabré” i, normalment, hagi encertat o no, he aprés una bona lliçó.
Ara toca canviar de lliçó, de mestres, de perspectives. M’emociona i, alhora, m’horroritza. Per una banda, estic molt il·lusionada. Per l’altra banda, m’espanta fracassar, no fer-ho bé, que no m’agradi, la sensació de ser una “loser”. Valors que ens ha implantat la societat actual, en què triomfar és el més important peti qui peti (“el fin justifica las causas”).
Em considero una emprenedora d’una empresa arriscada i esbojarrada: la de trobar el meu element. S’ha d’intentar. No, en veritat no. Com diria el Yoda, s’ha de fer. Do or Do not. There is no try!

Sona: Aniversari, de Manel. Versió Youtube i Spotify.

Una família feliç no és altra cosa
que un paradís anticipat.

Sir John Browning

Dos són els llegats que cal donar als nostres fills:
l’un són les arrels, l’altre són les ales.

Hodding Carter Jr.

Gràcies!

Seguint amb les frases, aquí teniu la següent, que també dedico a la Jumbita.

Errar és humà, perdonar és caní.

Anònim

La foto no té res a veure amb la frase. Lhe posada perquè m’encanta.

No caminis davant meu,
perquè no et podria seguir.
No caminis rere meu,
no et podria guiar.
Camina al meu cosat i siguem amics.

Albert Camus

Completaré la frase amb unes paraules que no són meves, sinó del meu amic Granados (evidentment, no són textuals, però sí que venien a dir el mateix):

“No estiguis per sobre meu; et divinificaré. No estiguis per sota meu; no et vull trepitjar. No estiguis al meu davant, perquè no vull que em diguis quin camí haig de seguir. No estiguis al meu darrere, perquè no et vull dir on anar. Estigues al meu costat i decidim-ho junts.”

Gràcies per les teves paraules!

Porto un mes llegint amb la calma un llibre que em va deixar una molt bona companya de feina (i millor persona). Es titula “Un cor ple d’estrelles”, escrit per Àlex Rovira i Francesc Miralles. És una mica en plan autoajuda, però està bé.
Hi ha dues parts: en la primera s’explica una faula didàctica en la que parla de diferents tipus d’amor. En la segona part, hi ha frases cèlebres sobre els diferents tipus d’amor abans explicats. Com que hi ha algunes que m’han agradat molt, haureu de patir-les en aquest blog.
I aquí va la primera, que encaixa molt bé amb el que he fet avui amb la Jumbo: estirar-me en un camp a prendre el sol, amb el soroll del riu de fons i el vent refrescant-me la cara.

Asseure’s amb un gos en un turó
en una tarda gloriosa és retornar a l’edèn,
quan no fer res no era avorrit,
era pau.

Milan Kundera

Respecte a la frase, estic totalment d’acord excepte que la Jumbo no és un gos, és el gos. La gossa de la meva vida, la chien que m’inspira. I respecte la foto, no és en un prat, com podeu comprovar, però aquell dia solejat de març que vam anar a la platja vam tenir la mateixa sensació d’edèn i de pau; el mar em relaxa molt i feia tan bon dia que vam tenir la oportunitat de passejar per la vora del mar gaudint de l’aigua freda i salada. La Jumbo, fins i tot, es va banyar.

El diumenge passat vam fer un taller de pa i un de pastissos al restaurant “Paisatges” de la Seu.
Ens ho vam passar molt bé, vam aprendre molt i vam menjar-nos les nostres creacions (que estaven boníssimes!).

…mmmmm… s’ha de repetir!

Que els nens no us mengen el puré? A mi el meu nen sí!

Sona (de manera massa cursi, que fa pujar el sucre i fa que hom que ho llegeixi necessiti insulina de rescat):
Quién te quiere como yo – Carlos Baute. Versió Youtube.

*Actualització: no és maionesa, és Philadelphia desfeta!

Això que m’ha passat (bé, i que em passa actualment) de la gastritis, és un exemple de que el cos ens parla i que nosaltres no el sabem escoltar o, en el pitjor dels casos, que no volem escoltar-lo.

Tinc una companya de feina que sempre deia el mateix quan passava el parte després d’un matí horrorós (que són gairebé tots, especialment els divendres): “a mi m’agafarà un dia d’aquests una úlcera d’estòmac que esdevindrà un càncer i em moriré per culpa de la feina”.
És curiós, però no va tan desencaminada. Tot passa factura, tard o d’hora. A mi m’ha trigat un any a aparèixer després de molts i molts conflictes interns, com la feina, per exemple, i el cos després de fer-me senyals durant un mes ha petat i ha dit prou. I ara, cada vegada que m’estresso, noto la punxada a l’estòmac fent-me la senyal de “ojupeligru”.

Suposo que tot es resoldria amb la frase del meu pare de “estàs ben feta, però mal acabada”… però realment crec que estem molt ben fets però que som nosaltres mateixos els que ens auto-espatllem.
M’hauré de prendre les coses amb més calma i començar a pensar una mica en el que el meu cos (i el meu cap) necessita.

Ah, per cert, feliç dia de la dona treballadora! (que són tots)

Si la voleu, també en versió Spotify.