Són les 01.30h i demà el despertador sona aviat. Continuem amb la ronda d’exàmens, treballs de la UOC i pràctiques en comptes de a cuina, a l’obrador de pastisseria (amb un inici força desastrós, per cert).
Potser que ja és hora d’anar a dormir, no?

Hi ha un escola perduda al mig del Montseny
On només hi estudien els nens que somien en truites
És l’escola dels somiatruites
On només hi estudien els nens que somien en truites.

Hay adúlteros de tarde y de mañana y de noche y de madrugada, de fin de semana y de día laborable. Los sitios en los que se consuma la infidelidad son de lo más variado también, desde apartamentos con olor a cebolla a hoteles de tercera, pasando por sótanos, automóviles, cuartuchos de fotocopiadoras o palacios. Y cada uno de estos lugares es como una burbuja en cuyo interior flotan dos personas que durante unas horas lograrán escapar a las determinaciones del espacio y del tiempo. Los adúlteros fornican, hablan, se pelean o lloran en el interior de un compartimento estanco al que lo único que llega de la realidad exterior es el oxígeno.

[ Fragmento del prólogo "Cuentos de adúlteros desorientados" de Juan José Millás. ]

Cuando la realidad supera la ficción y el surrealismo se vuelve tu inseparable compañero de viaje, realmente entiendes eso de que “lo único que llega de la realidad exterior es el oxígeno” (y no, no me refería en ningún caso al adulterio, avisados están).

Ahir vaig anar al Palau de la Música. Feia temps que veia els cartells que anunciaven la Sheherazade de Korsakov i constantment pensava en anar-hi però no em decidia ni a mirar entrades ni a buscar un còmplice que m’acompanyés. I el mateix dia, pel matí, em va agafar un rampell i en menys de 30 minuts tenia acompanyant i entrades! Prou bé, no?
A la primera part van tocar el Concert per a piano número 2 de Rachmaninov (que no em va agradar gaire…) i a la segona ja van fer l’esperada Sheherazade, que en aquest cas sí la vaig gaudir molt.

Us poso el link de Youtube i de Spotify per si la voleu escoltar. Val la pena!

La foto és de Nepal, feta des d’un bus a un altre bus. La noia que surt era molt bonica, tenia uns ulls foscos i una mirada impressionant que no vaig poder (ni vaig voler) evitar fotografiar. La Sheherazade de la meva imaginació és fràgil, delicada, amb la pell de xocolata, els ulls foscos, la mirada penetrant i una veu fina i melòdica que estaries dies i nits escoltant (en el meu cas, més de mil i una nits).

He trobat una llibreta on hi escribia fragments de llibres, poesies i frases… l’he oberta per una pàgina triada a l’atzar i ha aparegut aquest fragment de l’Orlando de la Virginia Woolf.

El geni sembla que funciona com el far, que envia ara un raig i després no en torna a enviar cap durant un temps; només que el geni és molt més capriciós en les seves manifestacions i pot brillar sis o set vegades en successions ràpides (…) i després apagar-se en la fosca durant un any o sempre. Per tant, és impossible orientar-se amb els raigs d’un geni, i es diu que, mentre dura la tongada de fosca, els homes genials són exactament igual que els altres.

I fell in love: Dallas Clayton I love you and your work.

You can follow him in his blog! Sooo awesome!

Si algún día tuviera que decir una canción que siempre aparece en el momento menos adecuado para tocarme la fibra más sensible y robarme alguna que otra lágrima furtiva sería Cologne Cerrone Houdini de Goldfrapp.

Encender el coche, que suene la canción, dejarla sonar, apagar la radio, esperar unos minutos…
Cerrar los ojos, esperar unos minutos más, inspirar profundamente…
Pisar el freno, quitar el freno de mano, pisar el embrague, poner primera, acelerar…
Abandonar “ese” lugar, “ese” momento, “ese” instante…
… y quedarse con el sentimiento y la sensación viajando de polizón.

Could we be together in another world?

Després de tanta espera, tants problemes i maldecaps… per fi he començat cuina! Estic encantada i, el millor de tot: m’encanta.
He estrenat els ganivets “por todo lo alto” (que per cert, són preciosos i tallen només amb mirar-los). M’he passat una setmana tallant verdures de vàries maneres, donant formes a les patates i menjant les delicatessen que els alumnes de segon curs preparaven per sopar (això sí, a les set de la tarda)… He descobert que hi ha tants “cacharros” i utensilis (ells prefereixen que diguem “bateria”) que crec que per aprovar l’exàmen hauré d’estudiar tant com per anatomia i totes les medicoquirúrgiques juntes!
Aquesta setmana toca teoria i fins i tot em sap greu no tornar a trepitjar la cuina fins d’aquí un mes; fem dues setmanes teoria, una setmana cuina i una sala.
Per altra banda, ja no tinc les meves coses en caixes, sinó ben distribuit en armaris i prestatges i ja no dormo al sofà, sinó al llit (rodejada d’estrelles que brillen a la foscor que vaig posar quan era petita (més encara que ara)) i només em falten dues pràctiques de 12 hores per finalitzar el postgrau d’APU.
A mitjans d’octubre començo el màster de nutrició i dietètica i unes classes d’una hora setmananals anomenades “cos, ment i moviment” al centre cívic per a prevenir mal d’esquena.
Així doncs, sembla que anem tancant portes i assumptes i començant uns altres. De moment, tot molt bé.
L’única pena és que Barcelona no té núvols, ni estrelles, ni muntanya, ni camps, ni se senten els grills, ni hi ha silenci… però és preciosa, arribo a la platja en bici i està plena de cultura i moviment. Deu ser el que passa quan et tornes de poble, m’imagino… És tornar a fer el canvi de xip, però aquesta vegada a l’inversa.

Amb un “que te vaya bonito” vaig acomiadar la última nota que vaig deixar a la que havia estat “casa nostra”. Després de tres anys vivint a Cal Poponsa, a Arfa (Alt Urgell), un poblet de cent i pico habitants, tocava tornar a la “gran” ciutat.
La furgoneta estava carregada fins dalt, igual que el meu super-Clio. Vaig encendre el cotxe i, com si estigués tot preparat, va sonar “Show must go on” de Queen. Casualitat o no, era el que tocava fer:..

Així doncs, aquí estic. A Barcelona. Amb la meva companya inseparable (a no ser que algú li ofereixi un trosset de pa ranci), la Senyora Jumbo, una chucha de gossera traumatitzada i poruga amb estrés post-traumàtic.
Torno a casa, amb els pares, el meu germà, el meu avi, el Bicho (el bulldog francès de la família) i un “inquilí” temporal que fa que més d’un dia hagi de dormir al sofà.

Show must go on!

* Aquesta foto no és del trasllat, és d’un dia que vaig agafar moltes (però que moltes) caixes de fusta per la llar de foc. Tranquils, no va ser un viatge Barcelona-La Seu o viceversa, només va ser un trajecte de 5-10 minuts… que segurament se li deurien fer eterns a la pobra!

L’altre dia vaig rescatar un cabritet de ser devorat per les guineus durant la nit.
Eren les 10 i pico de la nit, tornava molt cansada de la feina i em va saber greu deixar-lo a la seva sort. Així que vaig agafar-lo (després d’una persecució a l’estil Benny Hill amb la única llum dels fars del cotxe), el vaig carregar al maleter i el vaig portar a casa del “pastor-jove”, un noi amb qui havia parlat alguna vegada i que en comptes d’un ramat, té un exèrcit de cabres i ovelles.
Al principi, pensava que el seu pare m’obriria la porta amb l’escopeta a la mà (mentre els gossos cridaven al meu voltant)… però després, la situació es va arreglar força i vaig acabar rebent el·logis de “bona persona”.
Estic fent mèrits per guanyar-me el cel! ; )

Sona: Benny Hill Theme. Versío Youtube.

Després d’uns dies de vacances i desconnexió, tornem a casa. Vaja.
Ha estat com Verano Azul però a la francesa! Voilà!